Reconozco que estoy totalmente absorbido por “Jo competeixo”, el cuarto y nuevo disco de Manel. No paro de verlo y escucharlo por todas partes, no paro de encontrar comparaciones fantásticas. Es el disco que les corona como el mejor grupo del momento en la península ibérica (mirad si os lo digo gordo). Y es toda una mutación de registro, la de los catalanes, que les convierte en serios candidatos a mejor disco de 2016. Me suenan a los Arcade Fire de “Reflektor”, con permiso.

Pero no he venido a hablar de este discazo, si me da tiempo lo haré otro día. Sino a hablar de “la canción”, no sé si es la mejor del disco (es complicado), pero sí es la que más me ha cautivado desde el principio. “La Serotonina” es un homenaje en toda regla al gran Juan Luis Guerra y su Bilirrubina. Desde la primera estrofa “Em va pujar la febre l'altre dia”. Está claro que el ritmo no es tan bachatero, pero esto es un himno en catalán con un tiempo un poco más lento. Sólo puedo invitaros a que escuchéis y degustéis este temazo.

Este es el vídeo que encontramos en Youtube a la espera de videoclip oficial, ya que el primer videoclip oficial es “Sabotatge”, otra genial canción.

Este el enlace a la canción en Spotify:

Para que la podáis cantar a grito pelado y con un leve movimiento de cintura esta es la letra:

Lletra Serotonina
Em va pujar la febre l'altre dia
i van trucar a uns doctors especialitzats
en extreure la pedra de la bogeria,
en fer brollar la font de la felicitat.
I va venir un malson mentre m'adormien,
va dir «sóc teu, tu ets meu, no t'escaparàs».
Vaig dir «molt bé, malson, però els malsons
què somien?».
No puc dir que es quedés gaire impressionat...
Després recordo, en despertar-me,
la llum incandescent d'un flaix
i, prenent nota del gran miracle,
científics ianquis i cubans.
I em puja la serotonina,
em puja la serotonina
(em puja la serotonina)
com la marea quan arriba
(als peus cansats de tot el dia),
com una nena que s'enfila
(a un arbre ple de mandarines),
em puja la serotonina
(ai, em puja la serotonina).
Se'm va apropar un amor, un que jo tenia,
va preguntar «xicot, què et va passar?».
Vaig dir «no t'ho creuràs, una tonteria,
tenia una pedra dins del cap».
Se'm va apropar un futur que construíem,
vaig dir «cabró, que bé que ens ho hauríem passat».
Va contestar «gent millor que tu em volia»,
no puc negar que el futur digués la veritat...
La bona nova ja s'escampava
més enllà dels regnes cristians,
ja s'estripaven llibres d'Història
que havien quedat desfasats.
I em puja la serotonina,
em puja la serotonina
(em puja la serotonina)
com la marea quan arriba
(als peus cansats de tot el dia),
com una nena que s'enfila
(a un arbre ple de mandarines),
em puja la serotonina
(ai, em puja la serotonina).
Com el preu de la gasolina
(em puja la serotonina),
com les balenes quan respiren
(em puja la serotonina),
és una fràgil trapezista
(em puja la serotonina),
és una intrèpida alpinista
(em puja la serotonina).
Mami, mira amunt, mami mira amunt,
(que hi ha un satèl·lit que ens espia),
és King Kong a l'Empire State
(és un còndor que segresta un nen),
les velles es xapen de riure
(i enganxa més que l'heroïna),
em puja la serotonina
(ai, em puja la serotonina).

¿Pegadiza o no? Va a nuestra lista de antídotos musicales para los lunes. Va para nuestra playlist de Spotify “Antilunes de Los Mundos”

Buenas noches y buena suerte.

Continue Reading

Tornem a presentar-vos una ressenya d’un llibre en valencià. Com ja férem al seu dia amb “Ha tornat” de Timur Vermes, publicarem l’entrada en valencià i després en castellà per tal de donar a conèixer als nostres lectors la nostra opinió al voltant del llibre en ambdues llengües.
El llibre que hui ens ocupa és “Un dinar un dia qualsevol”, l’última novel·la de Ferran Torrent i Llorca, Sedaví, maig de 1951. Un dels escriptors valencians amb més renom en l’actualitat del panorama literari en llengua catalana. Columna edità aquesta novel·la de 298 pàgines en l’any 2014 . Recordar-vos que ja vam publicar una crítica d’una altra novel·la de Ferran Torrent, “Bulevard dels francesos”,  a febrer de l’any 2011. Però només ho vam fer en castellà.

Marc Sendra, alter ego de Ferran Torrent en aquesta ficció, és un periodista vingut a menys i marginat a la redacció d’un diari de València capital. Els anys daurats han passat i la crisi del periodisme ha fet malbé no sols als professionals de sempre, sinó que ha canviat la manera de treballar. Marc ara és un freelance que vol escriure sobre la venda dels terrenys de l’antic Mestalla. Viu una vida plena de fracassos amb la seua parella Magda, a qui intenta enganyar per tal de que no siga conscient de les misèries de les seues vides.
Paral·lelament a un abocador pròxim a València apareix el cadàver d’un magrebí. Investigar a l’empresa concessionària del fem del Cap i Casal, de la mà d’un policia íntegre, durà a Marc a relacionar-se amb personatges tan fascinants com misteriosos: el Llargo, el Messié, el Colorao, Robert, el pare Rafel, etc. Emblemes de la València anònima, exemples de la societat en la que vivim els valencians.
El relat de Torrent és, una vegada més, un retrat del costumisme valencià de començaments del segle XXI: els dinars a la barraca, les paelles amb els amics, la corrupció, les pressions a la premsa, la boxa, el joc, les restes de personatges socialment decadents en una societat que no els ha volgut esperar. Ferran Torrent ompli la novel·la amb descripcions meravelloses de racons amb glamur i amb no tant de València, ens narra la vida als pobles amb les veïnes vídues a l’aguait. Un còctel fabulós, de fàcil lectura i components del millor Torrent: intriga, novel·la negra, crisi del periodisme actual, corrupció i valencians. Cal dir que hi ha personatges reals, com és el cas de Paco Roig.
Si tingués davant a Ferran Torrent li demanaria, com a “xoto”, aficionat del Valencia Club de Futbol, una novel·la que parle de la corrupció al voltant del Llevant UE: partits comprats, el personatge de Villarroel, etc. Sembla que ens tinga mania persecutòria, és més un fet que una semblança.
Pot ser no siga la millor novel·la de Ferran Torrent, però sí és un llibre que cal llegir. Amb un ritme trepidant que capta al lector per a la causa poc a poc, envoltant-lo d’intrigues polítiques, extorsions, etc. Torrent està còmode al seu registre favorit i es nota. Crec que és una bona notícia per als seus lector més fidels, d’entre els que em conte. Valoració: 8.2.
Bona nit i bona sort.

Continue Reading

Reconozco que mi idea era otra, no quería poner esta canción. Pero anoche salió en #CachitosLocos y no me pude resistir. Es tanta la fuerza de esta canción, significa tanto para tantos de nosotros que no podía dejar de añadirla.

L’empordà se convirtió en himno en 1989. Primer disco de Sopa de Cabra, titulado también “Sopa de Cabra”, y estrellato con esta canción para toda una generación de catalanoparlantes. Siset, el mismo Siset de “L’estaca”, vive una situación de chaladura asociada a la tramontana. La canción, todo un homenaje a esa fantástica parte de Girona y a la locura.

D’una sola cosa pots estar segur, quan més vell més tocat de l’ala…

Tema que añadimos a nuestra lista “Temazos para ganar la guerra” de Spotify, a la que os podéis suscribir aquí.

Buenas noches y buena suerte.

Recordad que podéis seguirnos a través de Twitter, @mundosdejosete, o darle a “Me gusta” en el Facebook de Los Mundos de Josete.

Continue Reading

Es lunes, y os hubiera venido bien a todos tener un temazo para ganar la guerra como este para despertar. No ha sido posible antes, pero tanto si vuestro fin de semana ha sido canalla, como si no, aquí tenéis este auténtico alegato a las noches de verano, a las relaciones complicadas y a los tipos que no saben interpretar mensajes (el 99%) de las tías misteriosas (el 95%).

Este tema, “Jean Luc”, es quizás el más conocido de Els amics de les arts. Más de 2 millones de reproducciones en Spotify lo atestiguan. Se incluyó en su Bed & Breakfast de 2010. Ya sé que os lo pusimos en las Listas musicales de Los Mundos, semana del 13 al 19 de febrero de 2012. Pero es tan #temazoparaganarlaguerra que no nos importa repetir. El vídeo de hoy no es el de febrero, sino el de su directo “Tenim dret a fer l’animal”, una auténtica fiesta, como podréis ver.

Como no podía ser menos “Jean Luc” pasa a formar parte de esta, cada vez mejor, lista de Spotify.

Buenas noches y buena suerte.

Continue Reading

Sí, Bon dia. Tantas y tantas veces decimos esas dos palabras que parecen demasiadas, pero suelen parecer pocas. Deberíamos decir más “Bon dia”, “Hola”, “Qué bien te veo”, “Me alegro de verte”. Porque sí, porque la sonrisa ante cualquier dificultad hace la dificultad más llevadera. Y porque, aunque las cosas se tuerzan, no hay que perder la amabilidad NUNCA. No sabemos dónde estaremos en un tiempo, ningun@, pero sí debemos no perder la cordialidad y las buenas costumbres.

Esta canción del Els Pets, Bon dia, tiene muchos años, es de 1998 de su disco homónimo, pero fue todo un himno, y creo que lo sigue siendo para muchos de nosotros. Un canto a la alegría y a la cotidianeidad de los barrios, con sus vecinos peculiares, sus cotillas, sus tiendecitas. Un canto a la vida real.

Recordad que desde anteayer tenemos la lista de spotify pública “Temazos para ganar la guerra”.

Buenas noches y buena suerte.

Recordad que podéis seguirnos a través de Twitter, @mundosdejosete, o darle a “Me gusta” en el Facebook de Los Mundos de Josete.

Continue Reading

Comenzar pidiendo perdón es un buen paso. Porque “tu i jo hem sopat en bons restaurants, i hem ballat a la llum d’un fanal” pero “tu i jo sí ens hem banyat junts al mar i no hem volat en un ford fiesta groc”. Pero es que esta canción es tan genial que no podía dejar de ponerla. “Al mar” es de la época pre-estrellato de los Manel, cuando no éramos tantos quienes los conocíamos. Hablamos de 2008, cuando “Els millor professors europeus” abrió un cada vez menos silencioso camino hacia el éxito. Luego ya vinieron tu tan venerado “10 milles per veure una bona armadura” i “Atletes baixin de l’escenari”.

Pero el amor por el mar mediterráneo, un chiringuito, los pinos de fondo y una buena cervecita (leer servesita con acento Sabater puede ayudar a mejorar el contexto). “A l’horitzó es divisen les veles”, el calor, “a la sorra llegim intrigues vaticanes de final inesperat”, es tan todo a nuestro mar y a nuestros veranos que no puedo dejar pasar la oportunidad de convertir este temazo para ganar la guerra en un himno personal. Y es que el verano está más cerca de lo que crees.

Buenas noches y buena suerte.

Continue Reading

Comencem amb novetats. Hem llegit un llibre en valencià, no és la primera ni serà l’última vegada, i a partir d’ara quan ho fem penjarem la crítica en ambdós idiomes, castellà i valencià. Una nova aventura d’aquesta bitàcora que espere que vos agrade.
Berlín, 2011. En un descampat de la ciutat desperta un individu que no sap com ha arribat fins allà. Atordit, vestit d'uniforme i sense conèixer a ningú , no sap on anar . Un quiosquer li canviarà la vida, la seva sorprenent semblança amb Adolf Hitler crida la seva atenció, de la mateixa manera que cridarà l' atenció d'uns productors de televisió . Prompte, Adolf tindrà una curta aparició en un controvertit programa de televisió en aquesta cadena i començarà a cridar l' atenció de propis i aliens mitjançant Youtube , generant un gran debat en la societat alemanya.
Ha tornat, escrita per Timur Vermes (Editorial Columna, 416 pàgines), és una sàtira despietada que enfronta els principis que van alçar a Hitler al poder d'Alemanya amb els de l'Alemanya actual. El Hitler present es trobarà fora de lloc però alhora fascinat per internet o per coses com recollir els excrements dels gossos, la "optimització" dels recursos humans en certes empreses o per com actua l'extrema dreta actual al seu país, ridiculitzant a qui diu seguir el seu missatge. Hitler també començarà a entaular relacions personals amb la seva secretària, els seus companys de la televisió i fins i tot haurà de lluitar amb el polèmic diari Bild.
La crítica cap al món en què vivim és despietada, i el millor és que en alguns aspectes porta el lector a la reflexió sobre les certes complicacions absurdes del món en què vivim, o sobre la classe política que ens governa. El llenguatge i la retòrica de l’Adolf Hitler del segle XXI són brillants i recorden molt a la del passat, l'autor mostra un gran treball de documentació amb infinitat de detalls històrics i anècdotes succeïdes durant la vida real del dictador. D'altra banda es confronta al personatge amb els seus crims passats i se li porta a moments límits, sobretot amb la qüestió jueva.
Un llibre que val la pena llegir per la sàtira i per les rialles que un es pot fer, però sobretot pel missatge implícit que comporta, no seria tan difícil l’ascens d’un altre Hitler al Segle XXI. Valoració: 7.8.
Bona nit i bona sort .

Continue Reading