Tornem a presentar-vos una ressenya d’un llibre en valencià. Com ja férem al seu dia amb “Ha tornat” de Timur Vermes, publicarem l’entrada en valencià i després en castellà per tal de donar a conèixer als nostres lectors la nostra opinió al voltant del llibre en ambdues llengües.
El llibre que hui ens ocupa és “Un dinar un dia qualsevol”, l’última novel·la de Ferran Torrent i Llorca, Sedaví, maig de 1951. Un dels escriptors valencians amb més renom en l’actualitat del panorama literari en llengua catalana. Columna edità aquesta novel·la de 298 pàgines en l’any 2014 . Recordar-vos que ja vam publicar una crítica d’una altra novel·la de Ferran Torrent, “Bulevard dels francesos”, a febrer de l’any 2011. Però només ho vam fer en castellà.
Marc Sendra, alter ego de Ferran Torrent en aquesta ficció, és un periodista vingut a menys i marginat a la redacció d’un diari de València capital. Els anys daurats han passat i la crisi del periodisme ha fet malbé no sols als professionals de sempre, sinó que ha canviat la manera de treballar. Marc ara és un freelance que vol escriure sobre la venda dels terrenys de l’antic Mestalla. Viu una vida plena de fracassos amb la seua parella Magda, a qui intenta enganyar per tal de que no siga conscient de les misèries de les seues vides.
Paral·lelament a un abocador pròxim a València apareix el cadàver d’un magrebí. Investigar a l’empresa concessionària del fem del Cap i Casal, de la mà d’un policia íntegre, durà a Marc a relacionar-se amb personatges tan fascinants com misteriosos: el Llargo, el Messié, el Colorao, Robert, el pare Rafel, etc. Emblemes de la València anònima, exemples de la societat en la que vivim els valencians.
El relat de Torrent és, una vegada més, un retrat del costumisme valencià de començaments del segle XXI: els dinars a la barraca, les paelles amb els amics, la corrupció, les pressions a la premsa, la boxa, el joc, les restes de personatges socialment decadents en una societat que no els ha volgut esperar. Ferran Torrent ompli la novel·la amb descripcions meravelloses de racons amb glamur i amb no tant de València, ens narra la vida als pobles amb les veïnes vídues a l’aguait. Un còctel fabulós, de fàcil lectura i components del millor Torrent: intriga, novel·la negra, crisi del periodisme actual, corrupció i valencians. Cal dir que hi ha personatges reals, com és el cas de Paco Roig.
Si tingués davant a Ferran Torrent li demanaria, com a “xoto”, aficionat del Valencia Club de Futbol, una novel·la que parle de la corrupció al voltant del Llevant UE: partits comprats, el personatge de Villarroel, etc. Sembla que ens tinga mania persecutòria, és més un fet que una semblança.
Pot ser no siga la millor novel·la de Ferran Torrent, però sí és un llibre que cal llegir. Amb un ritme trepidant que capta al lector per a la causa poc a poc, envoltant-lo d’intrigues polítiques, extorsions, etc. Torrent està còmode al seu registre favorit i es nota. Crec que és una bona notícia per als seus lector més fidels, d’entre els que em conte. Valoració: 8.2.
Bona nit i bona sort.
El llibre que hui ens ocupa és “Un dinar un dia qualsevol”, l’última novel·la de Ferran Torrent i Llorca, Sedaví, maig de 1951. Un dels escriptors valencians amb més renom en l’actualitat del panorama literari en llengua catalana. Columna edità aquesta novel·la de 298 pàgines en l’any 2014 . Recordar-vos que ja vam publicar una crítica d’una altra novel·la de Ferran Torrent, “Bulevard dels francesos”, a febrer de l’any 2011. Però només ho vam fer en castellà.
Paral·lelament a un abocador pròxim a València apareix el cadàver d’un magrebí. Investigar a l’empresa concessionària del fem del Cap i Casal, de la mà d’un policia íntegre, durà a Marc a relacionar-se amb personatges tan fascinants com misteriosos: el Llargo, el Messié, el Colorao, Robert, el pare Rafel, etc. Emblemes de la València anònima, exemples de la societat en la que vivim els valencians.
El relat de Torrent és, una vegada més, un retrat del costumisme valencià de començaments del segle XXI: els dinars a la barraca, les paelles amb els amics, la corrupció, les pressions a la premsa, la boxa, el joc, les restes de personatges socialment decadents en una societat que no els ha volgut esperar. Ferran Torrent ompli la novel·la amb descripcions meravelloses de racons amb glamur i amb no tant de València, ens narra la vida als pobles amb les veïnes vídues a l’aguait. Un còctel fabulós, de fàcil lectura i components del millor Torrent: intriga, novel·la negra, crisi del periodisme actual, corrupció i valencians. Cal dir que hi ha personatges reals, com és el cas de Paco Roig.
Si tingués davant a Ferran Torrent li demanaria, com a “xoto”, aficionat del Valencia Club de Futbol, una novel·la que parle de la corrupció al voltant del Llevant UE: partits comprats, el personatge de Villarroel, etc. Sembla que ens tinga mania persecutòria, és més un fet que una semblança.
Pot ser no siga la millor novel·la de Ferran Torrent, però sí és un llibre que cal llegir. Amb un ritme trepidant que capta al lector per a la causa poc a poc, envoltant-lo d’intrigues polítiques, extorsions, etc. Torrent està còmode al seu registre favorit i es nota. Crec que és una bona notícia per als seus lector més fidels, d’entre els que em conte. Valoració: 8.2.
Bona nit i bona sort.
Entradas
